Entrevista Jaume Clotet, director de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra
Jaume Clotet és des d’aquest principi de curs director de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Periodista i historiador de formació, arriba a la comunicació d’aquesta universitat després d’haver passat per l’Avui i l’ACN i, sobretot, d’una llarga trajectòria dedicada a la comunicació institucional. Ha estat cap de premsa del departament de Governació amb el tripartit, director del programa Eugeni Xammar per a la comunicació internacional de la realitat catalana amb Artur Mas de president, i, durant més de cinc anys, director general de Comunicació del Govern de la Generalitat. Des d’aquesta posició, va liderar la comunicació dels governs de Puigdemont i Torra, que van gestionar l’atemptat de la Rambla, el primer d’octubre o la pandèmia de la Covid-19.
Fa cinc mesos que ets director de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Després d’haver estat més de cinc anys director general de Comunicació del Govern de la Generalitat durant el període més convuls de la política catalana des de la dictadura, pots dir que, per fi, estàs més tranquil?
Tranquil no seria precisament el terme més escaient. La UPF és una comunitat amb més de 10.000 estudiants, tres campus diferents a la ciutat de Barcelona, molts centres de recerca i centres adscrits, i més de 2.500 treballadors, entre professors, investigadors i personal de serveis. Hi ha un dinamisme molt intens i una gran activitat a comunicar portes enfora i portes endins. Per tant, no estic més tranquil, si bé és cert que les crisis imprevistes de tota mena que es viuen al Govern, amb la corresponent comunicació de crisi, no es produeixen amb la mateixa freqüència ni intensitat a la Universitat.
De ser al centre del focus mediàtic al Govern a haver de guanyar-te l’interès dels mitjans pels temes de la universitat. Què és més difícil?
Les dues coses són molt complicades, si bé a la Universitat hi ha una complexitat afegida perquè hi ha molts més actors. No només tenim la missió d’atraure l’atenció dels mitjans de comunicació, de l’opinió pública i dels futurs estudiants, sinó que hi ha moltes altres universitats que també ho estan fent. En canvi, el Govern de la Generalitat no tenia competència en aquest sentit. Per tant, tot és més horitzontal i més dinàmic, cal tenir els ulls i les orelles posats a molts fronts diferents. És necessari comunicar però també cal escoltar i observar.
La comunicació va més enllà d’aparèixer a la premsa i cada cop són més els canals propis per comunicar-se amb els diferents actors de la comunitat universitària. Quin encàrrec reps de la universitat en relació amb la comunicació i cap on tens intenció de portar-la?
Una de les missions de la universitat és la transferència de coneixement envers la societat. La societat fa un esforç molt gran per sostenir les universitats i hi confia l’educació de les noves generacions, i per tant és una obligació que la Universitat retorni aquesta gran inversió a la societat en forma d’innovacions que permetin tenir cada cop una societat millor. Obrir la universitat a la societat, retornar valor afegit al país, afavorir la permeabilitat i l’accés al coneixement que s’hi fa és un dels objectius que tenim. La Universitat ha de deixar de ser vista només com un lloc de formació d’estudiants per convertir-los en futurs professionals, i ha de ser vista també com un centre de creació de valor en tots els aspectes del qual tota la societat en surt beneficiada. Per a fer-ho, efectivament, hi ha cada cop més canals propis i sense intermediaris, però jo no renunciaré mai als mitjans de comunicació ni a la feina dels periodistes, perquè un periodista professional i reconegut és el millor prescriptor possible.
Un perfil tan vinculat a la política, als mitjans i a les institucions com el teu en aquesta posició és un senyal que les relacions públiques i el lobbying són més importants que mai per a les universitats?
Les relacions públiques formen part inherent de la comunicació en general, i molt especialment de la comunicació institucional. No hi pot haver una bona comunicació sense tenir en compte sempre la relació personal amb els interlocutors. Sempre dic que un dels pilars bàsics de la feina d’un dircom és la seva experiència, la seva agenda de contactes i la seva xarxa professional, perquè la confiança és la base d’aquesta professió. Si no hi ha confiança mútua aquesta feina no es pot fer correctament. I el lobbying és el cosí germà de les relacions públiques i institucionals, i alhora el pas següent. En tot cas, però, el lobbying no forma part de les feines que un dircom ha de desenvolupar, tot i que pot ser un suport clau en aquest àmbit.
La universitat és una comunitat d’aprenentatge, debat i recerca amb un paper cabdal per a la societat. Lluís Rius, director de Comunicació de la UOC, ens deia en una entrevista que la seva universitat es proposava ser menys emissora de continguts i més connectora entre agents. Fins a quin punt la universitat pot ser un subjecte que prengui partit i es posicioni a favor o en contra d’alguna cosa?
La missió nuclear de les universitats és formar persones. Dit això, la universitat és indubtablement un dels grans centres connectors de la nostra societat. De fet, quan un noi o noia acaba el batxillerat i entra a la universitat descobreix, segurament per primer cop, tots els matisos i diferències de la societat. La universitat és el gran punt de trobada de persones de totes les procedències socials, econòmiques, territorials i culturals possibles. I aquesta diversitat portes endins també s’ha de poder expressar portes enfora en defensa de pilars tan bàsics com l’educació, el progrés, la diversitat, la tolerància, la llibertat o la democràcia. Les universitats han defensat aquests principis sempre, també sota règims no democràtics, i per tant no tindria cap sentit que no ho fessin ara. Tanmateix, les universitats no són actors polítics i per tant crec que aquests posicionaments s’han de fer quan sigui necessari i es consideri oportú, no pas de manera habitual. Tenir el dret de fer posicionaments no vol dir que tinguis l’obligació de fer-ne.
La universitat ja no garanteix, com ho havia fet fa dècades, la incorporació al món laboral; es reivindica la formació professional com no s’havia fet mai, i les carreres es personalitzen amb itineraris individuals, programes transversals i metodologies actives d’aprenentatge… Creus que, després de dècades sense posar-se en qüestió, la universitat ha perdut el suport gairebé unànime de la societat i s’ha de tornar a reivindicar?
Ningú no garanteix l’accés al mercat laboral, tot i que és obvi que obtenir una titulació universitària o de formació professional és una de les vies més segures per a una bona incorporació al món laboral. Les dues vies són compatibles i complementàries. Afortunadament, els darrers anys, la formació professional s’ha prestigiat i és avui una oferta atractiva i de futur per a molts joves, però això no va en detriment de la universitat i el seu prestigi. Moltes enquestes continuen indicant que la Universitat és una institució molt sòlida i la més valorada per la població. Per exemple, l’Enquesta de Valors Socials de l’Ajuntament de Barcelona corresponent a l’any 2021 indicava que la Universitat és la institució millor valorada, amb un 27,5% de respostes que hi tenen molta confiança i un 56,7% que n’hi tenen força, molt per davant de la segona més valorada, que són les ONGs, que també tenen un alt prestigi social. Les universitats s’adapten als nous temps i les noves demandes, però el seu prestigi social continua sent molt gran perquè la seva utilitat social és enorme.
